Nardos y Caracolas

Febrero 3, 2017

NARDOS Y CARACOLAS Enero 2017

Hoy compartimos contigo, lector/a sensible y despiert@, estos dos poemas que nos invitan a dar ese salto transformador necesario y tan humano; paso a paso hacia una mayor humanización, tomando consciencia de la nevergadura de nuestro potencial como ser social. Que los hombres oigan estos versos y se llenen de humanidad, de respeto hacia sí y hacia cada  ser humano, que nos llenemos del espíritu de la solidaridad.

Solidaridad, asumiendo el riesgo en igualdad de condiciones.

 

.

.

PIDE AYUDA.

Autora: María González.

Pide ayuda.

Cuando sientas que el odio te ciega, cuando no seas tu dueño, pide ayuda.
Pide abrazos, llora, corre, grita como un animal furioso.
Pide ayuda. Y verás que se pasa.
Ese vértigo asesino que te ronda.
Nada de qué arrepentirse todavía.
Todavía a tiempo de todo.
De poder mirarte al espejo y sonreír a la pesadilla que casi fue.
Dueño de ti otra vez y libre para empezar de cero.
Todo por hacer.
Sin muerte en tu vida.
Todo está bien si lo manejas y lo conduces.
La ira viene y se va si te entregas al amor del que eres hijo.
Unos segundos.
Respira.
Y pide ayuda.
En un ratito, en un abrazo se habrá pasado esa tormenta que te llena los ojos de arena para no ver que con ella morirás tú y los tuyos.
Muchas más muertes que una.
De ese viaje no hay regreso.
No te aliviará su sangre.
No funciona así la cosa.
Corre, corre y pide ayuda

(María González, Diseñadora de Moda)

.

.

Tomb d’atzars (fragments)

Autor: Miquel Martí i Pol.

Per la vella carretera
entre esclats de llum i mel
hi ha dos homes que caminen
amb la fosca dintre seu.

No se saben ni es coneixen
cadascú amb el seu turment,
fan camí l’un cap a l’altre
des d’angoixes diferents.

El matí els encén el rostre
tot solcat de solituds
i dins seu res no els ajuda
per dreçar el seu futur.

Són dos homes que fan via
mentre esperen que un atzar
converteixi el seu silenci
en un gest de llibertat.

Ah!, si aprenguessin a mirar-se,
ah!, si el coratge els empenyés,
ah!, si trobessin el somriure
ah!, si el recel no els separés.

I els dos homes que caminen
no es veuran fins que un revolt
els encari l’un a l’altre
i els acusi d’anar sols.

I serà potser aleshores
que aprendran secretament
que una pena compartida
mai no dona tant turment.

(…)
Ah!, si es paressin i parlessin,
ah!, si el paisatge els fes companys
ah!, si la llum de les mirades
ah!, enllacés les seves mans.

Quina meravella
si un somriure els dibuixés els llavis
i potser per sempre
sapiguéssim caminar plegats,
quina meravella
si un batec els fes més tendra l’ànim
quina meravella
el coratge d’estimar.

Quina meravella
si l’atzar que els ha creuat les vides
fos com la promesa
d’un nou temps vibrant i lluminós,
Quina meravella
si acceptar el gran joc de descobrir-se
quina meravella
conjurés recels i por.

A la vella carretera
res no acaba, tot reneix
i la vida ensenya un ritme
sempre igual i diferent.

I els dos homes que la viuen
tal vegada hauran après
que sols ells tenen la força
de mudar-la dintre seu.

Ah!, què descobriran en veure’s,
ah!, amb quin gest s’acolliran
ah!, tant de bo que la tendresa
ah!, canviés el seu mirar.

Quina meravella
si el ressò de l’alba a les muntanyes
desvetllés les notes
d’algun cant d’amor potser imprevist
quina meravella
si la força sempre desitjada
quina meravella
dibuixés els seus destins.

Quina meravella
si el goig incert d’una tonada
en sabéssim treure
la creixença que ens pot ser més bons
quina meravella
si el sender que el cor ens assenyala
quina meravella
sempre fos vial d’amor.

Quina meravella
si de tant sentir-nos solidaris
tots plegats penséssim
a guanyar el futur unint les mans
quina meravella
si la pau fos l’única eina fàcil
quina meravella
per aprendre a caminar.

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *